Recuerdo de san Atanasio (+ 373), obispo de Alejandría. Llegir més
Recuerdo de san Atanasio (+ 373), obispo de Alejandría.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 5,34-42
Aleshores s'alçà enmig del Sanedrí un fariseu que es deia Gamaliel, doctor de la Llei, honorat de tot el poble. Manà que fessin sortir un moment aquells homes i digué:
-Israelites, aneu amb compte amb el que voleu fer contra aquests homes. Temps enrere es va aixecar Teudes dient que ell era qui sap qui, i se li van ajuntar uns quatre-cents homes; Teudes va ser mort, i tots els seus seguidors es van dispersar i van quedar reduïts a no res. Després d'ell, en els dies del cens, es va aixecar Judes el Galileu i va arrossegar una part del poble al seu darrere. També Judes va morir, i tots els seus partidaris es van dispersar. Jo us dic, doncs: desenteneu-vos d'aquesta gent, deixeu-los anar. Perquè, si allò que fan o es proposen ve dels homes, es destruirà tot sol; però si és de Déu, no aconseguireu pas destruir-los. I alerta que no us trobéssiu lluitant contra Déu!
El Sanedrí va fer cas de Gamaliel. Cridaren els apòstols i els feren assotar. Després els van prohibir de parlar en el nom de Jesús i els van posar en llibertat.
Ells se'n van anar del Sanedrí, contents d'haver estat trobats dignes de ser ultratjats per causa del nom de Jesús.
Cada dia, al temple i per les cases, no paraven d'ensenyar i d'anunciar la bona nova que Jesús és el Messies.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Gamaliel, un fariseo que gozaba del afecto de todos, se da cuenta de la injusticia que se estaba perpetrando contra los apóstoles y, en medio de la sesión, se levanta y toma la palabra para defenderles. El suyo es un discurso inteligente y lleno de sabiduría religiosa. Llama a los presentes a considerar que es Dios quien guía los acontecimientos de la historia y no conviene ir contra él. Gamaliel no se guía por la astucia ni por el cálculo, y aun menos por la envidia, que en cambio se había insinuado en el ánimo de la mayoría de los miembros del Sanedrín. Es un creyente judío que siente la responsabilidad de ayudar a sus compañeros a ver con ojos sabios a ese grupo de seguidores de Jesús y a juzgarles sabiamente. Por tanto, desarrolla un argumento muy directo: si la obra de estas personas no procede de Dios, pronto llegará a su fin, pero si procede de Dios vosotros, al oponeros a ellas, corréis el riesgo de poneros en contra de Dios mismo. El sanedrín, conmovido por la sabiduría de las palabras de Gamaliel, aceptó su consejo y dejó marchar a los apóstoles, pero antes los mandó azotar y les ordenó que no volvieran a hablar de Jesús. En realidad, parece suceder lo que Pilato ya había hecho con Jesús cuando dijo: "Le daré un escarmiento y le soltaré" (Lc 23,16). En verdad, no podían callar y guardarse para sí el evangelio del amor de Jesús. Al contrario, se alegraron de haber podido sufrir al menos un poco de lo que había sufrido Jesús. Lucas, con una nota final que cierra esta narración, subraya que los apóstoles siguieron anunciando cada día, en el templo y en sus casas, que Jesús era el salvador.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
